Rosalía y 'Berghain': la redención mística o el retorno a la obra de arte total

El videoclip Berghain, primer senzill de l’àlbum Lux (2025) de Rosalía, és, sense cap mena de dubte, una de les propostes estètiques, musicalment i visualment parlant, més ben elaborades i radicals del panorama artístic actual. Rosalía té 33 anys, com quan Jesucrist va morir a la creu. Després va ressuscitar, com també ho farà al final del videoclip Rosalía, quan apareix la seva esquela.

Berghain vol dir literalment “arbreda de la muntanya” i prové dels noms dels barris de Prenzlauer Berg i Friedrichshain de Berlín, a la frontera dels quals hi ha el club Berghain. Aquest lloc, temple de la música tecno, desplega una arquitectura simbòlica interdisciplinària i lumínica i serveix a Rosalía per experimentar alguna cosa que va més enllà de la metamorfosi, la transfiguració i la mutació (com va fer amb Motomami), ja que cerca la salvació d’una irreparable ferida en el cor, el més preuat penjoll de la protagonista del vídeo, la mateixa Rosalía. Sembla que Rosalía té present què representa el cor a l’Antic Testament (lēḇ o lēḇāḇ en hebreu), un lloc on se situa el centre vital i interior de l’ésser humà; no és només la seu de les emocions, sinó el nucli des d’on es pensa, es vol i s’estima (Proverbis 4,23: “Guarda el teu cor més que cap altra cosa, perquè d’ell brollen les fonts de la vida”).

Berghain és el viatge del convenciment que el cor mai es pot refer del tot, només al final de la vida, en i amb la mort. La restauració del sentiment, del mal d’amor, només es troba amb el pas del temps, per molt que es vulgui apressar el temps anant a un joier-rellotger, mai, ni amb la impaciència d’una cura miraculosa i immediata, ni amb l’expertesa d’una medicina que guareix l’evidència del que apareix en un electrocardiograma i sana l’espera, es pot escapar a morir d’amor.

L’univers visual del vídeo pendula entre dues esferes aparentment oposades: la intimitat domèstica de la vida quotidiana i la litúrgia pública de la massa que mortifica, com aquell pensament i record amartellat que no cessa en la nostra ment, amb un molto vivace de les cordes barroques (les d’un Bach per l’espiritualitat transmesa o les d’un Vivaldi per la velocitat d’execució) i d’unes veus que passen del registre d’un oratori a l’operístic d’una soprano que pateix i té por i un cor, les veus que l’acompanyen en la pena, que repeteixen amb ella: Seine Angst ist meine Angst / Seine Wut ist meine Wut / Seine Liebe ist meine Liebe / Sein Blut ist mein Blut (La seva por és la meva por / La seva ràbia és la meva ràbia / el seu amor és el meu amor / la seva sang és la meva sang). Són uns compassos amb un estil de pur coral luterà? Sigui com sigui ens movem en l’amplitud de la fe cristiana.

Tothom passa pel desamor i per les conseqüències devastadores que implica que es trenqui el cor (que es deformi), aquesta petita joia íntima i interior que es malmet encara que sembli incorruptible. Al començament del videoclip, quan Rosalía entra a casa seva vestida de dol i amb les sandàlies enrosariades, l’acte domèstic de planxar el vestit vermell sanguinolent o rentar la roba fins que queda blanca, incòlume en una actitud de genuflexió, esdevé penitència, pregària silenciosa i purificadora, que constata una presència femenina que, en solitud i abandonada, reviu amb els seus pensaments la profunda ferida. L’espai vulnerable de la morada es veu interrompuda per la irrupció atapeïda del so de l’Orquestra Simfònica de Londres (un símbol de la tradició musical occidental) que oprimeix Rosalía i que envaeix el terreny de la intimitat. Allò que era monumental es fa proper i necessari; allò que és públic esdevé domèstic. El món interior (la casa, el cos, el dolor, la memòria) acull l’experiència col·lectiva de la música (la vida, la col·lectivitat, la fruïció, el present). Quan surt novament al carrer amb el top gris es pot llegir “My intrusive thoughts sound like this” (Els meus pensaments intrusius sonen així).

L’emblemàtic club berlinès, el Berghain, espai mític de l’escena tecno i queer europea, convertit en temple i en metàfora d’un excés de sexe, representa una foscor postsecular i mística, encara que pugui semblar contradictori. N’és el final o n’és el principi? El club Berghain, com a espai de dissolució del jo i d’èxtasi col·lectiu, és la cara nocturna i expansiva d’un mateix procés de perdició-sanació i salvació desenfrenada i que arriba a l’èxtasi. A l’altre extrem, l’espai domèstic i simbòlic com a dic de la contenció, la reflexió i el retorn a la subjectivitat. Rosalía transita entre aquests dos pols com una figura liminar, ni santa ni pecadora, ni diva pop ni sacerdotessa del tecno. La seva presència oscil·la entre el que és sagrat i el que és sensual, una dualitat que recorda les propostes de l’interessant Luce Irigaray sobre la corporalitat femenina com a espai de mediació entre matèria i esperit.

Els símbols religiosos, com el sagrat cor i el colom, posen en escena una iconografia del patiment i de la revelació que es pot llegir tant en clau catòlica com protestant. Però en lloc de reproduir la mística tradicional, l’artista la reinterpreta des del cos i la sensibilitat com Karl Jaspers, fent visible el que l’espiritualitat havia ocultat: que la transcendència pot ser carnal, que el desig també pot ser una forma de coneixement i que el dolor i les ferides de la vida ens tornen a guiar cap al punt d’origen, la naturalesa, cap a la vulnerabilitat, però en comunió amb totes les espècies d’animals, com si Rosalía es transformés en la caputxeta o la Blancaneu com a elements mitopoètics on el cor físic, patint en silenci, és alhora òrgan i símbol, matèria i llum, com ho serà la veu de la islandesa Björk que l’acompanyarà en forma d’ocell en aquest trànsit al qual s’arriba amb el cant de This is divine intervention / The only way to save us is through divine / intervention / The only way I will be saved is through divine / intervention (Això és intervenció divina / L’única manera de salvar-nos és amb intervenció divina / L’única manera en què jo em salvaré és amb intervenció divina).

Els animals del bosc ens conviden a una lectura arquetípica. Són emanacions d’un inconscient natural, restes d’un paradís perdut i primordial que irromp dins l’espai humà. L’animalitat no és aquí una amenaça, sinó una memòria de la comunió amb la part instintiva i la part racional, un cervatell (símbol de la puresa i de l’ànima creient) sagna sang negra pels ulls, perquè li han ferit la innocència. La sang viva és la vermella, la sang negra és la corrompuda, la malalta, és una sang que impedeix de veure-hi clar, i que arrossega Rosalía a un estat de pèrdua, de caiguda o patiment místic en els seus somnis. En simbologia junguiana representaria la tristesa profunda, l’emergència de l’ombra i la foscor…

Rosalía no és la donzella adormida que espera ser salvada, sinó l’ésser que s’endinsa conscientment en la mort simbòlica per renéixer, per ressuscitar com Jesucrist. El bosc esdevé refugi, un espai desconegut, es transforma en lloc d’aprenentatge i de descans. Aquesta relectura connecta amb la idea de reescriptura simbòlica de les imatges femenines que defensa Hélène Cixous i la seva necessitat de produir noves representacions del cos i de la veu com a espais de llibertat.

Al final, Berghain articula una acústica de la presència i del desig, és el locus amoenus on arriben pelegrins del tecno i on el subjecte no domina el so, sinó que el so el domina a ell i esdevé un element més d’un ecosistema afectiu i sensorial. Berghain, amb l’obsessiu “I’ll fuck you till you love me” (Et follaré fins que m’estimis) d’Yves Tumor és el punt d’arribada, una catedral del ritme desenfrenat que substitueix el beat ateu pel ritual cristià i es transforma en la nova pregària col·lectiva. El ball, la dansa col·lectiva que es pot intuir a Berghain hi actua com una forma d’èxtatica dissolució del jo, pròxima a les experiències mistiques descrites per Simone Weil o Teresa d’Àvila, però transposades al llenguatge del tecno.

Amb Berghain, Rosalía proposa una estètica híbrida i filosòfica que desborda les categories musicals dels últims anys i s’empelta d’una espiritualitat reconeguda en Déu (com feren en els seus últims anys músics com Mozart, Beethoven…) amb un retorn al passat i una fusió d’estils del present. L’obra d’art total, després de Wagner, ha tornat a la superfície de la planícia creativa musical. El seu gest és, en essència, una reivindicació de la música com a espai de comunió amb el que és transcendent i del cos com a lloc de revelació. La música és una forma de coneixement que uneix l’instint i la raó, el que és domèstic i el que és sagrat, l’humà i l’animal. Rosalía no representa la metamorfosi, que és un procés, sinó que encarna plenament la transformació final. En aquest final, quan esdevé la mort, el cor es restableix al vol d’un colom blanc i negre, i el sucre es consumeix en el cafè com just al principi, es comença novament per “estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu esperit” (Mt. 22,37).